A propòsit del Dia europeu de la mediació, 21 de gener

La mediació pot ser una bona eina de resolució de conflictes familiars alternativa a l’escenari judicial. Tanmateix, exigeix un esforç de les parts en conflicte: la voluntat de resoldre per elles mateixes la situació. La mediació ofereix l’acompanyament d’un professional que pot donar eines a les parts en conflicte per comunicar-se, entendre’s, identificar els interessos i esbrinar les necessitats, i així, acostar-se i intentar trobar el consens. Endemés, entenc, que la mediació pot ajudar a les persones a entrenar habilitats de comunicació i gestió per poder abordar futurs problemes o situacions de desacord. Durant el procés de mediació, o abans o després, igualment pot ser menester un advocat, per assessorar, informar dels drets i responsabilitats, i en el seu cas, adaptar els acords per poder-los formalitzar notarialment o judicialment, i així, dotar-los d’un plus de seguretat, ja que aleshores, és més fàcil d’acreditar el compromís entre les parts, i per tant, és més senzill disposar de l’emparament judicialment en el seu incompliment. El pèrit, que pot ser un psicòleg, pot intervenir en un conflicte familiar per assessorar a les parts, advocats o tribunals. Així doncs, sovint tenen com objectiu emetre un dictamen tècnic respecte la situació dels fills, relacions familiars, idoneïtat d’un sistema d’organització familiar postruptura o un altre ... (assessorament psicosocial).

Igualment, en un conflicte familiar pot resultar cabdal la intervenció del psicòleg per acompanyar a les persones o família en els procés de resolució d’un conflicte, en un moment de crisis ...

En aquest blog ja havia comentat el programa pilot de coordinació de parentalitat iniciat per la Generalitat (Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya) i que es defineix com aquell procés de suport a l'execució de sentència (compliment de la sentència), que té com a objectiu intervenir en famílies d'alta conflictivitat amb fills menors d'edat per tal d'ajudar-les a implementar el pla de parentalitat, resoldre diferències i orientar-les en relació amb les necessitats dels seus fills. Una recent sentència del nostre més alt Tribunal ( Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ) avala aquesta nova figura que va sorgir als anys 90 als Estats Units amb la voluntat de reduir la conflictivitat alhora d’implementar els nous sistemes d’organització i/o relacions que esdevenen en raó de la ruptura de la convivència familiar. En una jornada del passat dilluns dia 18 de gener, organitzada pel Col·legi de Psicòlegs de Girona, es reafirmava la necessitat d’aquest professional en el nostre sistema com a eina per ajudar a les família d’alta conflictivitat i evitar el seu enquistament o cronicitat amb el conseqüent dany pels més vulnerables, els fills. Alhora però, de la mateixa jornada en vaig percebre la desorientació que tenim en la definició del perfil i contingut d’aquest professional, el coordinador parental, i això, em va evocar als inicis del sorgiment de la mediació, la mateixa incertesa, desorientació, dubtes ... i tot pensant-hi, arribava a la inquietud que em provoca el poc ús en el nostre entorn de la mediació com a eina per la resolució de conflictes. 
Dubto de la resposta, desconeixement potser ... però intueixo, que ens manca arrelar la cultura del diàleg, una aposta per la comunicació entre les persones, un pas valent per abordar els conflictes i decidir resoldre’ls un mateix, amb coherència i responsabilitat, assumint compromisos. I a més, crec que els professionals tenim una responsabilitat important en l’encert de qualsevol eina per a l’anàlisi i la gestió dels conflictes, l’assoliment del reconeixement i legitimitat de les persones, per tant, en definitiva, preparació i qualitat en la intervenció, que ha d'anar acompanyada d’un servei públic igualment de qualitat, i també ha de tenir el suport de la funció jurisdiccional, dels tribunals, que han d’oferir un millor servei, més proper, més ràpid, eficaç, que doni resposta real a les necessitats de les persones quan sigui menester. Ens cal una transformació que aposti per l'exercici de la llibertat de decisió i resolució dels nostres propis conflictes amb el suport dels professionals que ens calgui en el seu cas, i entenc que aquesta aposta alhora suposarà en certa manera descongestionar els tribunals, i per tant, encaminar-nos a una justícia més efectiva.

Crisis familiar; sortida de l’habitatge familiar.

Sovint, i de manera equivocada, es creu que la sortida de l’habitatge familiar comporta una renuncia de drets o un delicte d’abandonament.

El delicte d’abandonament exigeix, entre d’altres característiques, que qui marxi sigui qui manté la família, i per tant, es sanciona qui abandona voluntàriament i de forma expressa les seves responsabilitats envers la família depenent, que queda desemparada.

Igualment, la sortida no és una renúncia de drets, ni de propietat, ni en cap cas respecte la relació amb els fills o altres membres de la família, per tant, tampoc afecta a l’exercici de la guarda. Cal dir, que sovint la sortida o no, obeeix més a una estratègia en la negociació o transacció de les conseqüències de la ruptura. Per això, marxar del domicili, si és viable, per evitar agreujar el conflicte, així com per evitar situacions de discussions o tensions que afecten a tots i en especial els més vulnerables, els fills, no té com a conseqüència cap renúncia, ans el contrari, pot suposar una mesura saludable i necessària en pro del benestar dels fills i de la preservació de les relacions familiars.

Sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2015; Para la adopción del sistema de custodia compartida no se exige un acuerdo sin fisuras, sino una actitud razonable y eficiente en orden al desarrollo del menor, así como unas habilidades para el diálogo que se han de suponer existentes en los litigantes, al no constar lo contrario. Esta Sala debe declarar que la custodia compartida conlleva como premisa la necesidad de que entre los padres exista una relación de mutuo respeto que permita la adopción de actitudes y conductas que beneficien al menor, que no perturben su desarrollo emocional y que pese a la ruptura afectiva de los progenitores se mantenga un marco familiar de referencia que sustente un crecimiento armónico de su personalidad.Esta Sala no puede aceptar que la salida civilizada de uno de los progenitores de la vivienda familiar (propiedad de ella) pueda calificarse jurídicamente como aceptación de la guarda y custodia por el otro progenitor.

Creació del Registre de Parelles Estables

La norma catalana diu que la parella estable és la formada per dues persones, majors d'edat, que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial, si la convivència dura més de dos anys ininterromputs, tenen un fill comú o formalitzen la relació en escriptura pública.

La Llei de la Reguladora de la Seguretat Social, reconeix la prestació de viduïtat als membre de la parella estable d’aquesta manera; Cumplidos los requisitos de alta y cotización establecidos en el apartado 1 de este artículo, tendrá asimismo derecho a la pensión de viudedad quien se encontrase unido al causante en el momento de su fallecimiento, formando una pareja de hecho, y acreditara que sus ingresos durante el año natural anterior no alcanzaron el 50 por ciento de la suma de los propios y de los del causante habidos en el mismo período. Dicho porcentaje será del 25 por ciento en el caso de inexistencia de hijos comunes con derecho a pensión de orfandad. No obstante, también se reconocerá derecho a pensión de viudedad cuando los ingresos del sobreviviente resulten inferiores a 1,5 veces el importe del salario mínimo interprofesional vigente en el momento del hecho causante, requisito que deberá concurrir tanto en el momento del hecho causante de la prestación, como durante el período de su percepción. El límite indicado se incrementará en 0,5 veces la cuantía del salario mínimo interprofesional vigente por cada hijo común, con derecho a la pensión de orfandad que conviva con el sobreviviente. Se considerarán como ingresos los rendimientos de trabajo y de capital así como los de carácter patrimonial, en los términos en que son computados para el reconocimiento de los complementos para mínimos de pensiones. A efectos de lo establecido en este apartado, se considerará pareja de hecho la constituida, con análoga relación de afectividad a la conyugal, por quienes, no hallándose impedidos para contraer matrimonio, no tengan vínculo matrimonial con otra persona y acrediten, mediante el correspondiente certificado de empadronamiento, una convivencia estable y notoria con carácter inmediato al fallecimiento del causante y con una duración ininterrumpida no inferior a cinco años. La existencia de pareja de hecho se acreditará mediante certificación de la inscripción en alguno de los registros específicos existentes en las comunidades autónomas o ayuntamientos del lugar de residencia o mediante documento público en el que conste la constitución de dicha pareja. Tanto la mencionada inscripción como la formalización del correspondiente documento público deberán haberse producido con una antelación mínima de dos años con respecto a la fecha del fallecimiento del causante.

Per tant, és reconeix el dret de manera distinta al matrimoni, doncs si bé en aquest cas és automàtic el reconeixement, en les parelles estables, de fet, a més de les exigències que es demana als esposos, cal la concurrència de determinada dependència econòmica amb el difunt, i alhora, és necessari acreditar l’existència de la parella mitjançant una certificació de la inscripció en un registre o bé, a través de la formalització de la parella en escriptura pública. 

Cal tenir en compte la concurrència dels dos anys entre la defunció i la formalització de la parella en document públic o inscripció en el registre, i sobretot que malgrat la llei catalana permet les parelles de fet de persones que encara tinguin el vincle matrimonial amb algú altre, amb qui no conviuen, per tant estan separades de fet, aquestes no poden accedir a la prestació de viduïtat segons el que s'ha descrit. Igualment, si bé a Catalunya es consideren parelles de fet aquelles que tinguin un fill en comú encara que no ho hagin formalitzat en document públic o mitjançant inscripció en el registre, aquestes tampoc seran beneficaries de la prestació sinó formalitzen la relació de convivència. 

Per això, el Govern de Catalunya ha hagut de crear un registre de parelles de fet per donar opció d’accés a la prestació en el seu cas, doncs com diu la mateixa norma de creació; En concret, les sentències del Tribunal Constitucional d’11 de març i de 7 d’abril de 2014 han considerat un mitjà útil i suficient per acreditar l’existència de la parella de fet, a fi i efecte de poder rebre les esmentades prestacions de viduïtat, la seva inscripció, amb determinades condicions i terminis, en un registre específic creat per la comunitat autònoma o el municipi de residència de la parella. Tanmateix, és necessari esmenar al més aviat possible la mancança de la legislació de Catalunya pel que fa a la creació del registre de parelles estables.

Tanmateix, amb la creació del registre també es dóna cobertura a les parelles un dels membres de la qual sigui estranger, i per tant, per tal que quedin emparades pel Reial Decret 240/2007, sobre entrada, lliure circulació i residència a Espanya de ciutadans dels estats membre de la Unió Europea i d’altres estats que són part en l’Acord sobre l’Espai Econòmic, que exigeix la constància de la parella en un registre públic.

Fins ara els pocs registres municipals de parelles de fet, no eren una garantia de prova suficient perquè no hi havia cap connexió entre ells i no era possible demostrar la no-duplicitat de les inscripcions i altres irregularitats.

És important assessorar-se dels drets i deures derivats d’un o altre model de família, les parelles de fet o el matrimoni. En especial per raó de les conseqüències legals que deriven de la seva ruptura, així com en qüestions tan importants com l’exercici dels drets derivats de l’autonomia de la persona en l’àmbit de la seva salut (la capacitat de decidir per un mateix en la seva salut, ja que a vegades pot ser menester el consentiment per representació, és a dir, per decisió dels familiars o persones vinculades amb la persona, davant la impossibilitat d’aquesta de decidir per ella mateixa ).