A propòsit del Dia europeu de la mediació, 21 de gener

La mediació pot ser una bona eina de resolució de conflictes familiars alternativa a l’escenari judicial. Tanmateix, exigeix un esforç de les parts en conflicte: la voluntat de resoldre per elles mateixes la situació. La mediació ofereix l’acompanyament d’un professional que pot donar eines a les parts en conflicte per comunicar-se, entendre’s, identificar els interessos i esbrinar les necessitats, i així, acostar-se i intentar trobar el consens. Endemés, entenc, que la mediació pot ajudar a les persones a entrenar habilitats de comunicació i gestió per poder abordar futurs problemes o situacions de desacord. Durant el procés de mediació, o abans o després, igualment pot ser menester un advocat, per assessorar, informar dels drets i responsabilitats, i en el seu cas, adaptar els acords per poder-los formalitzar notarialment o judicialment, i així, dotar-los d’un plus de seguretat, ja que aleshores, és més fàcil d’acreditar el compromís entre les parts, i per tant, és més senzill disposar de l’emparament judicialment en el seu incompliment. El pèrit, que pot ser un psicòleg, pot intervenir en un conflicte familiar per assessorar a les parts, advocats o tribunals. Així doncs, sovint tenen com objectiu emetre un dictamen tècnic respecte la situació dels fills, relacions familiars, idoneïtat d’un sistema d’organització familiar postruptura o un altre ... (assessorament psicosocial).

Igualment, en un conflicte familiar pot resultar cabdal la intervenció del psicòleg per acompanyar a les persones o família en els procés de resolució d’un conflicte, en un moment de crisis ...

En aquest blog ja havia comentat el programa pilot de coordinació de parentalitat iniciat per la Generalitat (Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya) i que es defineix com aquell procés de suport a l'execució de sentència (compliment de la sentència), que té com a objectiu intervenir en famílies d'alta conflictivitat amb fills menors d'edat per tal d'ajudar-les a implementar el pla de parentalitat, resoldre diferències i orientar-les en relació amb les necessitats dels seus fills. Una recent sentència del nostre més alt Tribunal ( Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ) avala aquesta nova figura que va sorgir als anys 90 als Estats Units amb la voluntat de reduir la conflictivitat alhora d’implementar els nous sistemes d’organització i/o relacions que esdevenen en raó de la ruptura de la convivència familiar. En una jornada del passat dilluns dia 18 de gener, organitzada pel Col·legi de Psicòlegs de Girona, es reafirmava la necessitat d’aquest professional en el nostre sistema com a eina per ajudar a les família d’alta conflictivitat i evitar el seu enquistament o cronicitat amb el conseqüent dany pels més vulnerables, els fills. Alhora però, de la mateixa jornada en vaig percebre la desorientació que tenim en la definició del perfil i contingut d’aquest professional, el coordinador parental, i això, em va evocar als inicis del sorgiment de la mediació, la mateixa incertesa, desorientació, dubtes ... i tot pensant-hi, arribava a la inquietud que em provoca el poc ús en el nostre entorn de la mediació com a eina per la resolució de conflictes. 
Dubto de la resposta, desconeixement potser ... però intueixo, que ens manca arrelar la cultura del diàleg, una aposta per la comunicació entre les persones, un pas valent per abordar els conflictes i decidir resoldre’ls un mateix, amb coherència i responsabilitat, assumint compromisos. I a més, crec que els professionals tenim una responsabilitat important en l’encert de qualsevol eina per a l’anàlisi i la gestió dels conflictes, l’assoliment del reconeixement i legitimitat de les persones, per tant, en definitiva, preparació i qualitat en la intervenció, que ha d'anar acompanyada d’un servei públic igualment de qualitat, i també ha de tenir el suport de la funció jurisdiccional, dels tribunals, que han d’oferir un millor servei, més proper, més ràpid, eficaç, que doni resposta real a les necessitats de les persones quan sigui menester. Ens cal una transformació que aposti per l'exercici de la llibertat de decisió i resolució dels nostres propis conflictes amb el suport dels professionals que ens calgui en el seu cas, i entenc que aquesta aposta alhora suposarà en certa manera descongestionar els tribunals, i per tant, encaminar-nos a una justícia més efectiva.

Crisis familiar; sortida de l’habitatge familiar.

Sovint, i de manera equivocada, es creu que la sortida de l’habitatge familiar comporta una renuncia de drets o un delicte d’abandonament.

El delicte d’abandonament exigeix, entre d’altres característiques, que qui marxi sigui qui manté la família, i per tant, es sanciona qui abandona voluntàriament i de forma expressa les seves responsabilitats envers la família depenent, que queda desemparada.

Igualment, la sortida no és una renúncia de drets, ni de propietat, ni en cap cas respecte la relació amb els fills o altres membres de la família, per tant, tampoc afecta a l’exercici de la guarda. Cal dir, que sovint la sortida o no, obeeix més a una estratègia en la negociació o transacció de les conseqüències de la ruptura. Per això, marxar del domicili, si és viable, per evitar agreujar el conflicte, així com per evitar situacions de discussions o tensions que afecten a tots i en especial els més vulnerables, els fills, no té com a conseqüència cap renúncia, ans el contrari, pot suposar una mesura saludable i necessària en pro del benestar dels fills i de la preservació de les relacions familiars.

Sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2015; Para la adopción del sistema de custodia compartida no se exige un acuerdo sin fisuras, sino una actitud razonable y eficiente en orden al desarrollo del menor, así como unas habilidades para el diálogo que se han de suponer existentes en los litigantes, al no constar lo contrario. Esta Sala debe declarar que la custodia compartida conlleva como premisa la necesidad de que entre los padres exista una relación de mutuo respeto que permita la adopción de actitudes y conductas que beneficien al menor, que no perturben su desarrollo emocional y que pese a la ruptura afectiva de los progenitores se mantenga un marco familiar de referencia que sustente un crecimiento armónico de su personalidad.Esta Sala no puede aceptar que la salida civilizada de uno de los progenitores de la vivienda familiar (propiedad de ella) pueda calificarse jurídicamente como aceptación de la guarda y custodia por el otro progenitor.