Obligacions per raó de l’ús de l’habitatge atorgat en supòsits de cessament de la convivència

El Codi Civil de Catalunya ens diu,

Article 233-23 Obligacions per raó de l’habitatge

1. En cas d’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, les obligacions contretes per raó de la seva adquisició o millora, incloses les assegurances vinculades a aquesta finalitat, s’han de satisfer d’acord amb el que disposi el títol de constitució.

2. Les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, incloses les de comunitat i subministraments, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d’ús.

Aquest norma també s’aplica a la convivència estable en parella quan s’ha atorgat l’ús per raó dels fills en comú.

El concepte d’obligacions contretes per raó de la seva adquisició i millora inclou els préstecs, també hipotecari, que s’han de satisfer segons disposa el contracte de concertació del préstec, és a dir, per qui és titular/ deutor. La referència als tributs i taxes de meritació anual s’ha d’entendre també feta a l’IBI. 

La ruptura de la convivència i el contracte de lloguer

Si la parella o matrimoni viu en un pis de lloguer, en el moment de la ruptura poden decidir de comú acord qui es quedarà amb la titularitat del contracte de lloguer, tant quan el contracte estigui a nom dels dos o d’un, o altre. A manca d’acord decideix el Jutge. I si el titular del contracte marxa de l’habitatge, qui es queda pot obtenir la titularitat del contracte de lloguer. Així ho permet la Llei d’Arrendament Urbans.

Tanmateix, aquell que abandona l’habitatge cal que es desvinculi formalment del contracte per evitar haver de respondre de les obligacions convingudes, en especial econòmiques, encara que no hi visqui, si encara en consta com a titular.

Artículo 12 Desistimiento y vencimiento en caso de matrimonio o convivencia del arrendatario

1. Si el arrendatario manifestase su voluntad de no renovar el contrato o de desistir de él, sin el consentimiento del cónyuge que conviviera con dicho arrendatario, podrá el arrendamiento continuar en beneficio de dicho cónyuge.

2. A estos efectos, podrá el arrendador requerir al cónyuge del arrendatario para que manifieste su voluntad al respecto.

Efectuado el requerimiento, el arrendamiento se extinguirá si el cónyuge no contesta en un plazo de quince días a contar de aquél. El cónyuge deberá abonar la renta correspondiente hasta la extinción del contrato, si la misma no estuviera ya abonada.

3. Si el arrendatario abandonara la vivienda sin manifestación expresa de desistimiento o de no renovación, el arrendamiento podrá continuar en beneficio del cónyuge que conviviera con aquél siempre que en el plazo de un mes de dicho abandono, el arrendador reciba notificación escrita del cónyuge manifestando su voluntad de ser arrendatario.

Si el contrato se extinguiera por falta de notificación, el cónyuge quedará obligado al pago de la renta correspondiente a dicho mes.

4. Lo dispuesto en los apartados anteriores será también de aplicación en favor de la persona que hubiera venido conviviendo con el arrendatario de forma permanente en análoga relación de afectividad a la de cónyuge, con independencia de su orientación sexual, durante, al menos, los dos años anteriores al desistimiento o abandono, salvo que hubieran tenido descendencia en común, en cuyo caso bastará la mera convivencia.

Artículo 15 Separación, divorcio o nulidad del matrimonio del arrendatario

1. En los casos de nulidad del matrimonio, separación judicial o divorcio del arrendatario, el cónyuge no arrendatario podrá continuar en el uso de la vivienda arrendada cuando le sea atribuida de acuerdo con lo dispuesto en la legislación civil que resulte de aplicación. El cónyuge a quien se haya atribuido el uso de la vivienda arrendada de forma permanente o en un plazo superior al plazo que reste por cumplir del contrato de arrendamiento, pasará a ser el titular del contrato.

2. La voluntad del cónyuge de continuar en el uso de la vivienda deberá ser comunicada al arrendador en el plazo de dos meses desde que fue notificada la resolución judicial correspondiente, acompañando copia de dicha resolución judicial o de la parte de la misma que afecte al uso de la vivienda.

La Societat Catalana d’Advocats de Família, aprofitant la darrera trobada a Girona, ens ha obsequiat als socis amb un llibre, El futur del dret de família, homenatge al company advocat Francesc Vega Sala, tot un mestre i refent en el dret de família a Catalunya. El llibre conté un munt d’intervencions molt interessants i amb reflexions d’un alt valor en un moment que cal plantejar-nos molts reptes en el dret de família, ja que ha de donar resposta a moltes noves necessitats de la persona en el seu entorn familiar i social, així com als diferents models de convivència familiar i afectiva.

A més, en el llibre s’insisteix que en el dret de família, el saber, tenir la informació sobre eines al nostre abast i les possibles conseqüències dels nostres actes i decisions, ens permet atenuar o impedir els conflictes que poden esdevenir en el futur per raó de les situacions i relacions que anem vivint. 

Conveni de 25 d’octubre de 1980 sobre els Aspectes Civils de la sostracció de menors

Seguint al fil de la Trobada Anual de socis de la Societat Catalana d’Advocats de Família amb el títol Novetats i futur del Dret de Família, vaig celebrar la intervenció de professionals de l’advocacia, judicatura i administració explicant-nos els processos dels quals disposem en l’àmbit internacional per evitar i/o resoldre els desplaçaments il·lícits de menors a l’empara del ;

El traslado o la retención de un menor se considerarán ilícitos:

a) cuando se hayan producido con infracción de un derecho de custodia atribuido, separada o conjuntamente, a una persona, a una institución, o a cualquier otro organismo, con arreglo al Derecho vigente en el Estado en que el menor tenía su residencia habitual inmediatamente antes de su traslado o retención; y

b) cuando este derecho se ejercía de forma efectiva, separada o conjuntamente, en el momento del traslado o de la retención, o se habría ejercido de no haberse producido dicho traslado o retención.

El derecho de custodia mencionado en a) puede resultar, en particular, de una atribución de pleno derecho, de una decisión judicial o administrativa, o de un acuerdo vigente según el Derecho de dicho Estado.

La sessió, intensa, va ser molt pràctica per situar-nos en l’escenari actual i les darreres reformes en el nostre sistema judicial.

SAP de Barcelona, Sec. 18ª, 573/2013, 02/10/2013. Recurs 264/2014. Ambos progenitores tienen encomendados los derechos de custodia de los hijos en el sentido exigido por el Convenio y por el Reglamento pues ninguno de ellos puede decidir sin el consentimiento del otro o autorización judicial el lugar de residencia de los menores. El traslado de los hijos a España sin autorización del padre es por tanto ilícito. No ha sido consentido y a estos efectos no sirve el acta notarial de 28-3-2007 en la que el padre autoriza a la madre a viajar con los menores, especialmente a Portugal, pues se trata de una autorización para viajar y no para decidir sobre el lugar de residencia de los hijos.

Trobada Anual de socis de la Societat Catalana d’Advocats de Família amb el títol Novetats i futur del Dret de Família

El dia 12 i 13 de maig s’ha fet a Girona la Trobada Anual de socis de la Societat Catalana d’Advocats de Família amb el títol Novetats i futur del Dret de Família. Ha estat una trobada intensa, on s’han exposat moltes qüestions al voltant el Dret de Família, l’actual situació, mancances, necessitats, reptes, el Dret de Família en el marc europeu, jurisprudència ...

De tot plegat la meva principal atenció i preocupació, ha estat observar com els professionals, advocats, Ministeri Fiscal i Jutges protegim l’interès dels infants i adolescents, com explorem quin és aquest interès, quines eines tenim per garantir aquest interès, si s’utilitzen, si són eficaces, suficients, si protegeixen ... en definitiva, com es visualitzen els infants i adolescents en el nostre sistema legal i judicial i com es respecten i protegeixen els seus drets. Personalment, crec que ens manca consciència de què els infants i adolescents són persones amb drets, que els poden exercir de forma activa, que són vulnerables, i no tan soferts o immunes com a vegades pensem. Opino que ens cal avançar en procurar ser més curosos i diligents en l’exploració del seu interès, en la determinació de les mesures que garanteixen el seu benestar, en conèixer quines són les intervencions necessàries i adequades per allunyar-los d’un dany que pot ser irreparable, ens cal disposar dels professionals adients per les intervencions que calgui en pro de les persones menors, de serveis de garantia dels drets dels infants i adolescents, de protecció i de recuperació. S’ha de perseverar en garantir el dret de totes les persones menors d’edat a rebre l’atenció necessària per al desenvolupament de llur personalitat i llur benestar en el seu entorn familiar. Els primers garants han de ser els progenitors. Els professionals en situacions de conflicte, com el que pot esdevenir en el moment de la ruptura de la convivència, hem d’oferir eines eficaces de resolució i emparar drets i/o protegir víctimes, i evidentment, en definitiva, tot el sistema, administratiu i judicial, ha de garantir de manera especial la protecció dels menors en situacions de litigi judicial, alhora que empara els drets d’un progenitor i altre, i sobretot, en les situacions de violència, ja que no es pot descuidar que molts dels nostres infants i adolescents viuen en entorns familiars violents, i que en són sempre víctimes.