La mediació pot
ser una bona eina de resolució de conflictes familiars alternativa a l’escenari
judicial. Tanmateix, exigeix un esforç de les parts en conflicte: la voluntat
de resoldre per elles mateixes la situació. La mediació ofereix l’acompanyament
d’un professional que pot donar eines a les parts en conflicte per
comunicar-se, entendre’s, identificar els interessos i esbrinar les
necessitats, i així, acostar-se i intentar trobar el consens. Endemés, entenc,
que la mediació pot ajudar a les persones a entrenar habilitats de comunicació
i gestió per poder abordar futurs problemes o situacions de desacord. Durant el
procés de mediació, o abans o després, igualment pot ser menester un advocat,
per assessorar, informar dels drets i responsabilitats, i en el seu cas, adaptar
els acords per poder-los formalitzar notarialment o judicialment, i així,
dotar-los d’un plus de seguretat, ja que aleshores, és més fàcil d’acreditar el
compromís entre les parts, i per tant, és més senzill disposar de l’emparament
judicialment en el seu incompliment. El pèrit, que pot ser un psicòleg,
pot intervenir en un conflicte familiar per assessorar a les parts, advocats o
tribunals. Així doncs, sovint tenen com objectiu emetre un dictamen tècnic
respecte la situació dels fills, relacions familiars, idoneïtat d’un sistema
d’organització familiar postruptura o un altre ... (assessorament psicosocial).
Igualment, en un
conflicte familiar pot resultar cabdal la intervenció del psicòleg per acompanyar
a les persones o família en els procés de resolució d’un conflicte, en un
moment de crisis ...
En aquest blog ja havia
comentat el programa pilot de coordinació de
parentalitat iniciat per la Generalitat (Centre de Mediació de Dret Privat de
Catalunya) i que es defineix com aquell procés de suport a l'execució de
sentència (compliment de la sentència), que té com a objectiu intervenir en
famílies d'alta conflictivitat amb fills menors d'edat per tal d'ajudar-les a
implementar el pla de parentalitat, resoldre diferències i orientar-les en
relació amb les necessitats dels seus fills. Una recent sentència del nostre
més alt Tribunal ( Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ) avala aquesta
nova figura que va sorgir als anys 90 als Estats Units amb la voluntat de
reduir la conflictivitat alhora d’implementar els nous sistemes d’organització
i/o relacions que esdevenen en raó de la ruptura de la convivència familiar. En
una jornada del passat dilluns dia 18 de gener, organitzada pel Col·legi de
Psicòlegs de Girona, es reafirmava la necessitat d’aquest professional en el
nostre sistema com a eina per ajudar a les família d’alta conflictivitat i
evitar el seu enquistament o cronicitat amb el conseqüent dany pels més
vulnerables, els fills. Alhora però, de la mateixa jornada en vaig percebre la
desorientació que tenim en la definició del perfil i contingut d’aquest
professional, el coordinador parental, i això, em va evocar als inicis
del sorgiment de la mediació, la mateixa incertesa, desorientació, dubtes ... i
tot pensant-hi, arribava a la inquietud que em provoca el poc ús en el nostre
entorn de la mediació com a eina per la resolució de conflictes.
Dubto de la resposta, desconeixement potser ... però intueixo, que ens manca arrelar la cultura del diàleg, una aposta per la comunicació entre les persones, un pas valent per abordar els conflictes i decidir resoldre’ls un mateix, amb coherència i responsabilitat, assumint compromisos. I a més, crec que els professionals tenim una responsabilitat important en l’encert de qualsevol eina per a l’anàlisi i la gestió dels conflictes, l’assoliment del reconeixement i legitimitat de les persones, per tant, en definitiva, preparació i qualitat en la intervenció, que ha d'anar acompanyada d’un servei públic igualment de qualitat, i també ha de tenir el suport de la funció jurisdiccional, dels tribunals, que han d’oferir un millor servei, més proper, més ràpid, eficaç, que doni resposta real a les necessitats de les persones quan sigui menester. Ens cal una transformació que aposti per l'exercici de la llibertat de decisió i resolució dels nostres propis conflictes amb el suport dels professionals que ens calgui en el seu cas, i entenc que aquesta aposta alhora suposarà en certa manera descongestionar els tribunals, i per tant, encaminar-nos a una justícia més efectiva.
Dubto de la resposta, desconeixement potser ... però intueixo, que ens manca arrelar la cultura del diàleg, una aposta per la comunicació entre les persones, un pas valent per abordar els conflictes i decidir resoldre’ls un mateix, amb coherència i responsabilitat, assumint compromisos. I a més, crec que els professionals tenim una responsabilitat important en l’encert de qualsevol eina per a l’anàlisi i la gestió dels conflictes, l’assoliment del reconeixement i legitimitat de les persones, per tant, en definitiva, preparació i qualitat en la intervenció, que ha d'anar acompanyada d’un servei públic igualment de qualitat, i també ha de tenir el suport de la funció jurisdiccional, dels tribunals, que han d’oferir un millor servei, més proper, més ràpid, eficaç, que doni resposta real a les necessitats de les persones quan sigui menester. Ens cal una transformació que aposti per l'exercici de la llibertat de decisió i resolució dels nostres propis conflictes amb el suport dels professionals que ens calgui en el seu cas, i entenc que aquesta aposta alhora suposarà en certa manera descongestionar els tribunals, i per tant, encaminar-nos a una justícia més efectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada